Delirant Perversitat Cinematogràfica

La indústria del setè art ha sabut com treure profit de la psicologia. Són moltes les pel•lícules que s’han fet basant-se en trastorns i patologies cognitives. I la veritat, la gran majoria han estat molt ben amortitzades a la indústria; o bé es creen thrillers trepidants o drames d’allò més amens. Però el cas que porto avui, va convertir-se en una de les pel•lícules de l’any; sense un gran pressupost i amb uns actors aleshores a l'inici del seu estrellat, va fer-se lloc entre les grans allà cap a principis del nou segle.
Yo, yo mismo e Irene (Me, myself & Irene) va saber trobar el punt irònic a l’esquizofrènia. Dirigida pels germans Farrelly i interpretada pel genial Jim Carrey i la aleshores nouvinguda Renée Zellweger, la pel•lícula va tenir un gran acolliment entre el públic, tot i que també va crear polèmica degut al tractament que feia de l’enfermetat.

Sinopsis:

Charlie (Carrey), és un ciutadà exemplar, policia abnegat de la seva ciutat. Es casa amb l'amor de la seva vida, però aquesta li enganya el primer dia de matrimoni amb el xofer negre de la seva limusina de noces. Després d’això, ho abandona tot després de tenir tres fills afroamericans. Després de 15 anys dissimulant el seu dolor, Charlie explotarà amb una escissió en la seva personalitat. És llavors quan Charlie es converteix en Hank: psicòpata violent, bevedor i addicte al sexe.

El veredicte final que us puc donar sobre aquesta pel·lícula és "delirant". Si voleu veure com és comporta una persona amb un super Ego molt refinat i comparar-ho a com ho fa sense, aquest és el vostre film. Val a dir, no té res a veure amb la realitat. No negueu que us vaig avisar quan comenceu a riure...